Breus notes sobre indumentària tradicional

El que anomenem vestit típic, és, ben de veritat, un element més d'identificació d'una comunitat, i en dir comunitat, tant volem dir una nació com una “regió” o una comarca com una localitat. I fa colp vore com aqueixa disfressa -perquè si ho mirem ben mirat no deixa de ser un disfressat més- té una consideració especial, una dignitat i favor que l'envolten de la noció de “pàtria”, “terra”, “cosa nostra”.

Sol utilitzar-se principalment a les festivitats d'aqueixa comunitat, i tant és així, que moltes voltes només tenen sentit al si d'aqueixes festes, com és el cas dels de fallera, masero, clavariesa... i, a molts pobles -entre ells Callosa- els vestits dels balladors a les danses.

A les danses sol ritualitzar-se la indumentària, amb el sentit de voler fixar i representar allò “de tota la vida”, “el que sempre s'ha fet”, “l'etern” d'un poble, i açò retrocedint en el vestit unes quantes generacions. Hi ha pobles on l'acte de vestir o pentinar la balladora o la confecció de determinades peces de roba són marcats pel ritual de la festa i ens poden mostrar interessants elements indumentaris tradicionals, més o menys ben conservats o desvirtuats. Són interessants, com ara, els vestits de pastora d'Ibi, o d'arrecabaora, de la festa de la Puríssima a Xixona, que són els vestits de cerimònia de finals del segle passat, anomenat també de basquinya, un conjunt de gipó i ampla falda de color negrem amb mocador de Manila; i els “de refajo”, conservats a les danses d'Agost i a molts pobles de l'Alcoià i les Valls del Vinalopó.

Sol ser habitual, per altra banda, que tinga la dona un paper privilegiat en la festa i que se la vulga ressaltar externament ornant-la i habillant-la amb les més lluidores gales si que l'home quede en un segon lloc. Dins el tema que estudiem, açò pot explicar-nos com s'ha conservat generalment millor el vestit tradicional femení, i que en alguns cassos l'home siga un simple acompanyant de la dona, amb induments moderns o amb escassos elements antics.

Alguns pobles mesclen l'acte de ballar danses amb festes carnestolenques de disfressa. És el cas del Ball dels Espies de Biar, les danses de Guadassuar o Xàtiva, i els “tapats” de les danses de Castalla i d'Ibi. Però és la “disfressa” ritualitzada el que volem ací destacar, i com el poble ha sabut confegir-se una imatge d'allò que considera “vestir-se per a la dansa”, que no sempre coincideix exactament amb la intenció conscient de voler-se vestir d'abans.

En el cas de Callosa, quant a l'home, trobem interessants elements antics, com és el cas del mocador al pit, hereu, potser, del costum o la moda antiga de portar un mocador, generalment de color fosc, bé al coll amb un nuc sobre el pit, bé creuant el pit. La resta d'elements són una mostra simplificada del darrer estadi de la indumentària popular masculina: pantalons, faixa i camisa (antigament de llenç), però sense jopetí ni brusa, i sense mocador ni barret al cap.

Pel que fa a la dona, examinem-ne els elements:

Faldellí d'estiu: Falda exterior o interior confeccionada amb teixits de cotó, molt popular, que pot ser estampada, ratllada o quadrejada i que pot ser ornada amb cintes sobreposades o farfalans (balones) a la part de baix, diferent del faldellí d'hivern, que segons em digueren a Callosa, era de teixits de llana, com la baieta, i generalment de color roig i amb cintes sobreposades a la part de sota. El faldellí d'estiu és anomenat a altres pobles sagaleco, i el d'hivern refaco. Més antigament la paraula faldellí anomenava una falda mudadora, de materials derivats de la seda (així es conservat a Ibi). Les faldes de teixits d'hivern s'anomenaven faldetes als documents antics, a Tàrbena, en canvi, aqueixa paraula es refereix al vestit de cerimònia (la basquinya).
Mocador o mantó de Manila. Element característic e les danses a tots els pobles, juntament amb l'ornament floral al cap.
Davantal (de mudar). Els més antics eren de color negre i amb teixits de seda, guarnits amb randes, cintes sobreposades o brodats.
Gipó / Cosset (o justillo, coteta o cotilla), són peces que cobreixen el cos de la dona fins a la cintura i la cenyeixen estilitzant la figura, cordats amb un cordonet per la part de davant, amb traus sobre les ballenes o “encanyat” per a cenyir. Els gipons tenen mànegues i són de colors alegres (no mai el negre), amb motius florals...

Per conèixer la indumentària tradicional i la seua caracterització i evolució, cal que anem, a part de consultar una nombrosa bibliografia sobre el tema, a les fonts directes, com ara les peces originals dels baguls i caixes, i al testimoni gràfic de les fotografies antigues i els gravats i quadres costumistes, sense oblidar el testimoni viu de la gent vella. Un document de primer ordre són els inventaris d'aixovars antics -actualment faig l'estudi dels de la Vall de Guadalest del s.XVIII- que solen detallar, a part del preu, els materials, qualitat, colors i disposició de les peces de roba, a més d'aquells temps i un gran cabal de lèxic relacionat amb el quotidià, que en l'actualitat es perd.

Açò, és clar, només són unes insignificants i limitades notes que espere no siguen del tot debades.

Joan Lluís Monjo i Mascaró

Aquest text ha estat extret del Llibre de Festes de Moros i Cristians de Callosa d'en Sarrià, de l'article amb el mateix títol que apareix a les pàgines 84 i 85, amb fotografies que poden resultar d'interès.

S'ha publicat en format digital amb el corresponent permís de l'autor.